El rigging és la part tècnica de l'espectacle que se'n cuida de la instal·lació dels punts de suspensió de les càrregues, de l'ancoratge dels diferents elements que conformen les càrregues i dels moviments d'aquestes càrregues durant el muntatge o desmuntatge, i durant la funció.

Una de les coses importants que hem de tenir en compte, és que la majoria dels elements que utilitzem per a un espectacle no estan dissenyats per suspendre persones o per suspendre coses per sobre de persones, a part de les poques coses que excepcionalment han estat dissenyades amb aquesta finalitat. Això està en total contradicció amb l'ús normal que en fem, i per aquesta raó hem de prendre les mesures necessàries per obtenir la màxima seguretat amb tot allò que es relaciona amb les diferents feines que en deriven.

A la comunitat europea hi ha una normativa on tots els estats membres acorden que en cas d'utilitzar la maquinària que no està dissenyada per elevar persones o per fer moviments de càrregues per sobre de persones es doblarà el factor de seguretat, UNE-EN 17206:2021 (Indústria de l'entreteniment. Maquinària per a escenaris i altres àrees de producció. Requisits i inspeccions de seguretat). Aquesta normativa, però, es pot interpretar de diferents formes, i la majoria dels països han fet les seves pròpies normatives o decrets per aquests casos (Alemanya, Àustria, Suècia, França, Holanda, Gran Bretanya).

En general, hi ha dues maneres de duplicar el factor de seguretat: duplicant els elements de suspensió i elevació, o dividint per dos la capacitat de càrrega d'aquests. 

De l'element intermedi que s'utilitza per ancorar les estructures i elevadors en diem eslingues, i en podem trobar de diferents tipus segons la seva resistència i fabricació: tèxtils, d'acer, de cadena o d'acer flexible recobertes. Al llarg dels anys, però, s'ha anat eliminant l'ús de les eslingues tèxtils, ja que en cas d'incendi podrien acabar caient les estructures suspeses. Al mateix temps també s'ha limitat l'ús d'eslingues d'acer i cadenes per subjectar les estructures d'alumini, perquè el frec podria desgastar el material, però no per a enllaçar elements.

En general, les més adequades són les d'acer flexible amb coberta exterior de polièster, per la seva bona manipulació i per les seves bones característiques per suportar la temperatura i el foc.  

Tot l'equipament ha de portar sempre l'etiquetatge amb les seves característiques: mides, capacitat de càrrega, temperatura màxima de treball, certificat CE ... A més a més, necessiten una inspecció periòdica per valorar que estiguin sempre en bon estat. 

A continuació una taula amb les formes aconsellades per eslingar el Truss: 

L'angle dels ancoratges: Les lleis de la física ens obliguen a tenir en compte les forces desenvolupades als diferents ramals degudes a dos factors crucials: el pes de la càrrega i l'angle de treball.

Veiem un gràfic comparatiu amb un pes donat de 1.000 kg i la repercussió dels angles a les eslingues. 

En disminuir l'angle entre la distància de l'eslinga i l'horitzontal, augmenta l'esforç a cada costat de l'eslinga, encara que la càrrega romangui constant.

Eslingues de cadena o cable d'acer per enllaçar diferents punts.

En general utilitzarem "grillets" per connectar les eslingues amb els sistemes d'elevació.

El material Industrial està construït segons les normatives d'Indústria per l'elevació de càrregues i és obligatori que porti un etiquetatge on apareguin com a mínim:

• • Identificació del fabricant.
• • CMU, càrrega màxima d'utilització.
• • Marcatge CE, conformitat segons la normativa europea i núm. de laboratori on s'ha fet el test.

Una altra informació que es pot trobar a l'etiquetatge:

• • L'any de fabricació.
• • La referència de la norma europea que segueix.

No és recomanable utilitzar material que no porti aquesta informació.

Quan s'utilitza amb finalitats d'aparellatge, assegureu-vos, primer de tot, de la càrrega nominal del connector, i en segon lloc, saber quina serà la càrrega aplicada. (La sobrecàrrega d'equips d'elevació està prohibida a tots els països del món).

Sens dubte, és l'element més utilitzat en l'aparellatge i probablement també el més maltractat. Es presenten en forma d'Arc (Omega) i en forma de D o U (Rectes), el tipus D no és tan comú en la indústria de l'entreteniment, ja que només es pot utilitzar en línia recta, mentre que un connector en forma d'arc pot fer-ho de diferents maneres.

Connector Recte o D amb pern roscat i Connector Omega o d'Arc amb pern roscat.

Posició i Orientació

Es pot dir molt sobre l'orientació, però el més important és la direcció de les forces. L'arc està dissenyat per absorbir la força del "grillet", on el costat del passador només s'ha de carregar perpendicularment a aquest passador. Qualsevol fletxa que estigui marcada en vermell, és un ús incorrecte. 

Les parts on s'apliquen les forces hauran d'estar només al passador i a la corona de l'arc. En tirades rectes, l'elecció de l'orientació tampoc és totalment gratuïta, és important entendre que el Centre de Gravetat (CoG) d'un "grillet" sempre està més a prop del passador. Per tant, és aconsellable tenir el passador cap avall i l'anella cap amunt. Així és com es pot evitar que en una situació en què s'afluixa la línia, el connector es pugui girar (la part pesada cap avall) acabant en una càrrega transversal errónea. 

Independentment que fem servir un connector en forma de D (Recte) o en forma d'Arc (Omega), hi ha tres classes de pin que s'utilitzen per assegurar-los. Cadascun té els seus propis beneficis o limitacions.

Connector roscat

Els connectors de caragol o rosca permeten retirar de forma fàcil i senzilla el pin. Això els converteix en una opció ideal per a aplicacions on el connector s'ha de retirar amb freqüència. Tot i que el pin roscat pot resistir forces axials, no ha de ser carregat de manera cíclica. A més, és poc fiable i vulnerable en aplicacions on el pin és propens a rotació o gir. En algunes aplicacions, es recomana assegurar el pin per evitar que es descaragoli. Aquest tipus de connectors és adequat per a maniobres d'elevació.

Connector amb pern, femella i passador

De tots els tipus de connectors, els de pern, rosca i passador proporcionen la disposició del pin, la resistència axial i la torsió més segurs. Aquest tipus de connector ha de ser emprat en aplicacions semipermanents on el pin es retira amb poca freqüència. Els connectors amb pern, rosca i passador també són adequats per a maniobres d'elevació.

Connector amb pin rodó i passador

Els connectors amb pin rodó permeten extreure'ls amb facilitat en retirar el passador que manté el pin al seu lloc. Aquests connectors tenen un bon rendiment on el pin és subjecte a una rotació o gir. El seu ús no es recomana quan el pin és propens a una càrrega axial. En general, els connectors de pin rodó no són adequats per a maniobres d'elevació.

Hi ha d'altres elements connectors: Les argolles, que ens serveixen com a punt d'unió de diferents connectors. Els ancoratges de cadena, que ens serveixen per assegurar les cadenes de motor un cop estan en la posició correcta i de descans. I els mosquetons, que són usats en escalada i pels riggers per ancorar les cordes, però que no s'han d'usar per suspendre carregues. 

Una corda és un element format per un conjunt de fils o fibres, naturals o sintètiques, torçades o trenades únicament en sentit longitudinal, a fi de confeccionar peces flexibles amb certa allargada, diàmetre i resistència.

El seu ús bàsic és el de lligar de forma permanent o temporal un o diversos elements entre si a partir de nusos. Són utilitzades per suspendre, aixecar, arrossegar, carregar, assegurar, ascendir o baixar elements o persones.

L'estructura d'una corda

En el seu origen s'utilitzaven cordes enrotllades o recaragolades, però posteriorment, amb l'aparició de les fibres sintètiques, es van confeccionar les cordes trenades.

La forma més antiga i comuna d'una corda és amb l'estructura enrotllada o retorçada. La majoria de les cordes recaragolades consisteixen en tres grups de fibres o fils, que s'enrotllen per augmentar la fortalesa i la resistència. Existeixen però versions amb més quantitat de fibres enrotllades.

Una corda trenada té una estructura amb un grup de fibres o de fils que es van unint a través d'una forma de trena. Una part de la trena es va enrotllant en una direcció concreta, mentre que l'altra part va en la direcció oposada.

Actualment, les cordes que es fan servir per suspendre a persones o elements en l'aire tenen una estructura més complexa, i aquesta es compon de dues parts: la camisa, funda o cuirassa (part externa) i l'ànima (part interna). Aquestes cordes s'elaboren amb base de materials sintètics per millorar la seva capacitat de resistència i perquè resisteixin millor les condicions climàtiques.

Classificació dels tipus de cordes

Les cordes es classifiquen segons:

• El material (natural o sintètic).
• L'elasticitat (estàtica, dinàmica i semidinàmica).
• El gruix (determinat pel tipus d'activitat).

Classificació segons el material:

- Natural: tipus de corda que utilitza fibres, fils o brins de caràcter natural. Els materials usats per a la confecció corresponen al cànem, la cabuya, l'henequén (heneken), la manila, el cotó o el sisal.

- Sintètica: està conformada per petites fibres contínues; hi ha més de 20 tipus de materials per a la seva elaboració, entre els quals el niló, el polièster, el Dacron® (marca registrada d'un tipus de polièster), el polipropilè, el Kevlar, el polietilè i el perló (similar al niló). Un dels primers materials creats per a l'ús en cordes va ser el niló, que pel seu dinamisme, lleugeresa i resistència són emprades per a l'escalada i activitats extremes; encara que una de les seves debilitats és que, quan es mulla, perd prop del 5% de la seva força. Generalment, les fibres sintètiques es componen d'una part externa anomenada cuirassa, funda o camisa (la qual representa 30% de la capacitat de la corda) i una part interna anomenada ànima (que representa 70% de la capacitat de la corda i confereix a la corda la proporció correcta entre resistència i elongació*).

* extensió, tracció o estirament d'un teixit.

Classificació segons l'elasticitat:

- Estàtica: Es caracteritzen per la poca elongació (prop del 2%) i absorció d'energia. Es fabriquen amb materials sintètics, poliamides, i són cordes que tenen molt poca elasticitat perquè les fibres es col·loquen de forma paral·lela i poc trenades, amb la qual cosa s'aconsegueix donar més rigidesa. Són ideals per a la fixació d'elements, i s'utilitzen principalment per fer tasques de rescat, descensos en ràpel, i situacions en les quals sigui poc probable una caiguda.

- Dinàmica: Es caracteritzen per posseir una gran elongació (del 17% al 21%) i absorció d'energia (al voltant del 60%), això li permet ser elàstica, la qual cosa redueix el xoc d'impacte. Es fabriquen amb fibres sintètiques i elàstiques, en concret s'usa el polièster que és un material molt resistent al fregament, a la tracció dels aparells mecànics i a la climatologia. Són bàsiques per assegurar persones perquè poden absorbir molta energia davant d'una caiguda i esmorteir-la evitant lesions.

- Semidinàmica: són cordes amb una elasticitat entre el 3 i el 5%. Per això, si hi ha una caiguda, no absorbeixen la potència i la força de la caiguda. Això pot comportar conseqüències per a una persona o en tot cas que es trenqui la corda. Els materials utilitzats per elaborar aquestes cordes són fibres sintètiques derivades del petroli com el polipropilè, el niló o el polièster. Les cordes semiestàtiques són adequades per a l'ascens i el descens progressiu de càrregues o de persones. Estan fabricades per resistir el desgast que provoca l'activitat de ràpel, no obstant això, no estan reconegudes com a elements de protecció individual, atès que no tenen capacitat per absorbir energia i presenten forces de xoc sobre l'arnès superior a les admeses per les normes.

Classificació segons el gruix:

El diàmetre d'una corda es basa en la combinació entre la construcció de la corda i la quantitat de material utilitzat. Una corda pot ser pesada i compacta, o lleugera i trenada. Això influeix en les propietats de la corda i, per tant, pot afectar a la mesura del gruix. Una corda trenada fluixa s'aprima i s'aplana sota càrrega, mentre que una corda compacta, amb més fibres, mantindrà la seva forma. És per això que mesurar el diàmetre de la corda quan està sota càrrega, tindrà un resultat diferent que quan la corda no està carregada. A causa d'això, el diàmetre de la corda és menys precís que el d'un cable d'acer. La determinació del diàmetre de les cordes és un procés empíric i s'ha de fer quan aquesta no té càrrega.

La classificació del gruix per a l'escalada esportiva oscil·la entre els 10 i 11 mil·límetres i per a l'escalada clàssica el gruix serà d'uns 9 mil·límetres.

Així doncs, a l'hora de triar una corda hem de tenir en compte les seves característiques, diàmetre, capacitat de càrrega i de ruptura, i la finalitat, si és per assegurar o suspendre persones o si és per assegurar o suspendre materials. Per exemple:

• 10 mm 11 kN (1100 kg)
• 12 mm 15 kN (1500 kg)
• 14 mm 20 kN (2000 kg)
• 16 mm 25 kN (2500 kg)
• 18 mm 30 kN (3000 kg)

La corda ha de passar el test del fabricant que certifiqui les càrregues de trencament per tracció estàtica.

Un nus es pot entendre com un llaç que s'estreny i tanca, de tal manera que és difícil de deixar-se anar per si sol. Els nusos permeten unir una o més cordes, o bé ancorar una corda a una estructura.

Hi ha nombrosos tipus de nusos, cadascun amb funcions i utilitats diferents. Ara bé, els més usats són els vells nusos mariners, fàcils d'ajustar i desajustar.

Els més habituals per subjectar els elements de l'escenari o per subjectar-los al pont de maniobres són els següents:

Nus de vuit simple

És fàcil de fer i desfer encara que el cap estigui tibat, mullat i sotmès a molta pressió. Com indica el seu nom, aquest nus té forma de número vuit. La seva funció és fer de topall, és a dir, rematar una corda que se surti d'una politja, guia, etc.

Nus de vuit corredís  (Vídeo)

El podem utilitzar amb una vara per subjectar un mosquetó, grilló o qualsevol altre objecte. Fem una gassa, li fem dues voltes per darrere completes, i introduïm el que anomenen xicot pel centre de les dues voltes que hem donat prèviament. Un cop fet això, estirem, i ens queda un nus corredís, molt segur, que no necessita cap mena de cinta ni nus a la punta de la corda.

Nus corredís  (Vídeo)

S'utilitza per subjectar qualsevol tipus d'objecte a una vara. És força senzill, consisteix en una sola llaçada que entra per dins de la gassa, que hem fet prèviament. Tirarem, i en prémer, es forma un nus corredís. Perquè el nus corredís tingui més seguretat, cal encintar la punta amb el ferm o fer un nus de topall (un nus de vuit) perquè no rellisqui.

Nus de briol  (Vídeo)

Serveix per lligar una vara al teler amb l'anomenat nus de briol. Farem una gassa sobre el ferm que és la punta que surt de dalt, farem una volta i l'introduirem per la que surt, l'estirarem, i tindrem un nus que ens serveix per subjectar una vara al teler.

Nus d'escota i doble escota  (Vídeo)

El nus d'escota i doble escota, es fa servir per empalmar dues cordes de diferents diàmetres. Per començar, farem una mitja gassa, de manera que la punta de la corda la inserirem pel sinus que hem fet prèviament (1), farem mitja volta per darrere (2), i l'introduirem per la primera volta que hem fet (4). D'aquesta manera hauríem conclòs el nus d'escota. Per donar-li més seguretat, normalment fem la doble escota que consisteix a seguir la corda i tornar a repetir tot el procés. La resistència d'aquest nus és exactament la resistència de la corda més fina.

Nus pla amb dues puntes  (Vídeo)

El nus pla amb dues puntes, uneix dues cordes del mateix gruix, però amb la diferència que de la unió de les cordes en deixarem una amb dues puntes. D'una corda en traurem dues. Fem una gassa, introduïm el xicot pel centre, el passem pel darrere i tornem a passar-lo pel centre. Premem, i com a conclusió de la unió de les dues cordes deixem dues puntes.

Nus Ballestrinque  (Vídeo)

El nus Ballestrinque s'utilitza per aixecar bambolines, potes manuals, etc. Consisteix a passar una corda per sota i darrere del tub on pretenem lligar-la, de manera que, amb una sola mà, puguem subjectar tot el pes. Ho passarem per davant del ferm que ve de dalt, i ho introduirem per la gassa que ens queda, estirarem i el tornarem a passar. Un cop passada tota la corda, és molt important que estigui ben pentinada perquè puguem subjectar, afluixar una mica o acoblar-la, de manera que puguem recuperar la corda molt fàcilment per deixar-la al seu lloc. Amb aquest nus una sola persona pot manipular una vara amb cinc o sis cordes o tirs. És un nus que no serveix si no està a la vertical, ja que es pot deixar anar.

Nus de cornamusa

La cornamusa és una peça en forma de T utilitzada al teatre per amarrar les cordes que suporten els telers de la càmera negra, escenografies..., que baixen fins a l'escenari. És un nus molt fàcil i ràpid de fer, i també es desfà amb facilitat. És un nus molt segur, i es pot fer servir per lligar una o més cordes alhora.

Què s'entén per Equips de protecció individual (EPI)?

Un EPI és un equip destinat a ser portat o subjectat pel treballador per protegir-lo davant d'un o diversos riscos que puguin comprometre la seva seguretat o salut, així com qualsevol complement o accessori destinat a aquesta finalitat, tal com recull el Reial decret 773/1997, de 30 de maig, pel qual s'estableixen les disposicions mínimes de seguretat i salut relatives a la utilització pels treballadors d'equips de protecció individual.

Entre d'altres, no es consideren EPI la roba de treball ordinària i els uniformes que no estiguin específicament destinats a protegir la salut o la integritat física dels treballadors, o els equips dels serveis de socors i salvament.

Quan cal protegir amb EPI als treballadors?

L'empresari ha de proporcionar EPI als treballadors en cas que existeixin riscos per a la seva seguretat i salut que no s'hagin pogut evitar o limitar suficientment amb mitjans tècnics de protecció col·lectiva o mitjançant mesures, mètodes o procediments d'organització del treball.
Per tant, cal actuar seguint el següent criteri d'acció preventiva:

1. Eliminar el risc a l'origen.
2. En cas de no poder eliminar el risc, minimitzar-lo tant com sigui possible.
3. En cas de no poder eliminar el risc, i un cop reduït el màxim possible, cal prendre mesures de protecció col·lectiva dels treballadors exposats.
4. En darrer terme, i en cas de no poder protegir totalment els treballadors amb mesures col·lectives o organitzatives, proporcionar EPI als treballadors exposats.

L'empresari ha de proporcionar gratuïtament els EPI als treballadors?

Sí. Els ha de proporcionar gratuïtament i reposar-los quan sigui necessari, com en cas de trencament, desgast, pèrdua i, de forma general, quan hagin perdut o vist reduïda la seva eficàcia protectora.

Quines condicions han de complir els EPI?

Per tal de protegir de manera eficaç davant els riscos que motiven el seu ús, sense suposar per sí mateixos o ocasionar riscos addicionals o molèsties innecessàries, cal que:

1. Responguin a les condicions existents als llocs de treball. Per tant, han de protegir eficaçment del risc al qual està exposat el treballador.
2. Es tinguin en compte les condicions anatòmiques i fisiològiques i l'estat de salut del treballador. Han de ser, per exemple, de la talla adequada.
3. Es puguin adequar al portador, després dels ajustos necessaris. Han de ser, si convé, ajustables.

Es poden compartir els EPI?

En principi els EPI estan destinats a la utilització per part d'un sol usuari. Si les circumstàncies exigissin la utilització d'un equip per varies persones (per exemple un arnés que pugui ser utilitzat per varis treballadors), cal adoptar les mesures necessàries per a que aquesta circumstància no origini cap problema de salut o d'higiene als diferents usuaris, com, per exemple, procedir a la seva neteja i, si s'escau, desinfecció, d'acord amb les instruccions del fabricant.

Quines obligacions té el treballador respecte els EPI proporcionats?

Els treballadors, seguint les instruccions i la formació facilitada per l'empresari, han de:

• Utilitzar i cuidar correctament els EPI.
• Col·locar l'EPI, després de la seva utilització, en un lloc adient.
• Informar el superior jeràrquic sobre qualsevol defecte o anomalia detectat a l'EPI i que pugui fer que perdi eficàcia protectora.

Cal que l'empresari proporcioni/aboni un complement d'EPI necessari per tal que aquest s'adapti al treballador?

Els complements o accessoris la utilització dels quals sigui indispensable per al correcte funcionament de l'equip de protecció individual (EPI) i contribueixin a assegurar l'eficàcia protectora del conjunt també tenen la consideració d'EPI, tal com indica la Guia tècnica que fa referència al Reial decret 773/1997, de 30 de maig, sobre disposicions mínimes de seguretat i salut relatives a la utilització pels treballadors d'equips de protecció individual.

Aquesta norma defineix EPI com qualsevol equip destinat a ser portat o subjectat pel treballador per a què el protegeixi d'un o diversos riscos que puguin amenaçar la seva seguretat o salut, així com qualsevol complement o accessori destinat a aquesta finalitat.

Així, per exemple, si un treballador necessita plantilles per poder utilitzar calçat de seguretat, s'entén què si el calçat de seguretat (l'EPI en aquest cas) és el que determina el tipus de plantilla a utilitzar, aquesta plantilla és un complement necessari per a poder utilitzar el calçat per tant l'empresa ha de proporcionar-la (o assumir el seu cost). En canvi, si el calçat de seguretat no és el que determina el tipus de plantilla a utilitzar l'empresa no ha d'assumir el seu cost, ja que en tot cas el treballador pot emprar les plantilles que normalment porta al seu calçat particular, si les necessita, posant-les al calçat de seguretat.

Les cremes de protecció solar són un EPI?

Les cremes de protecció solar, així com les pomades, figuren a l'annex I del Reial decret 773/1997 com a EPI de protecció de la pell. Quan de l'avaluació de riscos es derivi la necessitat d'oferir als treballadors protecció per a la pell per exposició a la radiació solar, el pla de prevenció ha de preveure els llocs per als quals l'empresari ha de proporcionar aquestes cremes als treballadors, en la quantitat i amb les característiques necessàries (per exemple, pel que fa al factor de protecció solar o, en el seu cas, a la resistència a l'aigua).

EPI (equip de protecció individual)

L'equip d'un tècnic de rigging a part dels elements en comú amb els altres tècnics (guants, botes, casc, ...) també incorpora l'arnès i els elements d'ancoratge i anti-caigudes per l'accés a les altures.

L'equip bàsic per l'accés a l'altura és:

• Arnès CEN EN 361:2002
• Casc CEN EN 397:1995
• aparells de descens CEN EN 341:1993
• bloquejadors CEN EN 567:1997
• absorbidors d'energia / sistemes anti-caigudes CEN EN 355:2002
• connectors CEN EN 362:2004
• cordes CEN EN 892:2004 / CEN EN 1891
• dispositius d'ancoratge CEN EN 795:1997